Angola (20)

Seguim sumant dies mentre l'equip va creixent i el "matrimoni" es va consolidant.

Potser després de tants dies et preguntaràs com va el meu "matrimoni"…

Sí, perquè estar en una concentració significa compartir hores i hores, al llarg de molts dies, amb l'staff tècnic.

Compertim tantes hores, àpats, converses i decisions que inevitablement sembla un matrimoni. De fet, segurament més hores, encara que no amb la mateixa intensitat, que amb la teva pròpia parella.

Una de les poques diferències (no l'única😉) acaba sent, simplement, que no comparteixes habitació amb ells… 

Hi ha complicitats, però també discusions i desavinences.

I hi ha un punt de tensió perquè, al final, estem treballant per a un objectiu complex, que comporta decisions gens fàcils amb les quals no necessàriament estem tots d'acord.

I tot plegat tenint en compte que hi ha molta gent, molts diners i molt seguiment al darrere.

I el responsable d'aquestes decisions soc jo…

He de dir que he tingut molta sort, perquè el meu "matrimoni" està compost de persones que m'estan ajudant moltíssim en tots els aspectes.

Avui, per exemple, ens ha tocat fer el primer tall des que vam arribar a Benguela ara fa una setmana. Decisió gens fàcil perquè hem anat canviant d'opinió i que, al final, després d'escoltar les seves opinions, he hagut de prendre jo.

Moments difícils en els que has de pensar en l'equip i no en la jugadora. Però, sense perdre de vista que, al darrere de la jugadora, hi ha una persona a la que la teva decisió no agrada. Per molta raó que pensis que tens, de ben segur que hi ha opinions molt respectables que no coincideixen amb la teva. Llei de vida.

Vam començar 22 i ja només en som 16. 

El proper tall el farem d'aquí a uns dies. Cada dia que passa es farà més difícil perquè les il·lusions de les jugadores també augmenten.

Ho haurem d'assumir.

Ara mateix, estic a la recepció de l'hotel esperant per acomiadar-me de l'Angelina (posem-li nom) a la que esperen 10 hores d'autobús fins arribar a Luanda.

Sap menys greu perquè té 18 anys i segur que tindrà més oportunitats, però no per això deixa de ser dur.


Comentaris

  1. Anònim12 de juliol del 2023, a les 21:45

    Curiositat per saber que li has dit a l’Angelina i com ha reaccionat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà12 de juliol del 2023, a les 22:37

      Al final ha marxat de l'hotel aquest matí fa 15'. Té el bus d'aquí a 5', a les 6.30. M'he llevat per dir-li adeu, desitjar-li sort i dir-li que treballi molt i que la vull tornar a veure. Ahir va ser una conversa molt correcta. Li vaig dir que a mi m'agradaria que es quedés perquè és bo per a ella i la seva evolució estar treballant amb el ritme i la intensitat que ho estem fent, però que malauradament d'aquí 15 dies tenim una competició molt important i hem d'anar afinant el treball. Crec que ho va entendre prou bé. Em va confesar que no s'esperava ser cridada. De fet crec que n'hi ha quatre o cinc més que estan aquí que tampoc s'esperaven ser-hi. No sé si t'he respost...

      Elimina
  2. Anònim12 de juliol del 2023, a les 23:26

    Sempre he pensat allò de difícil que ha d'esser per un seleccionador/entrenador honest deixar fora alguna jugadora d'una convocatòria, els pares sempre ho veim de la banda de les jugadores descartades, ho podem entendre més o manco, patim o gaudim, però per els responsables sempre ha d'esser un maltrangol, encara que hi vagi amb el sou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà12 de juliol del 2023, a les 23:58

      Molt d'acord. És molt difícil posar-se en la pell de l'altre. De fet et diré que aquest últim mes, una persona que fins ara havia estat molt propera a mi i que havia confiat totalment en la meva feina ha decidit allunyar-se arrel d'una sèrie de decisions que he près i que no han agradat....
      Trist, però real

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

40 anys després...

40 anys. 40 cursos. Un munt de records i un munt de companys.  Un munt de vivències i aprenentatges.  Un munt d’alegries i de tristeses. Més de 1000 alumnes. Es diu aviat… Recordo perfectament aquell 15 de setembre de 1983 pujant les escales del IE Sant Jordi.  Eren les 8.50h.  La nit abans m’havia trucat la Mercè. Necessitaven un professor d’Educació Física.  Vaig entrar el despatx del Sr. Tufet i 15 minuts després era professor…i fins avui. Pel camí, molts anys al Sant Jordi i al meu Safa, per tancar la meva particular passejada pel món de l’educació al Pino. Sí.  Ja han passat 40 cursos i és el moment de dir adéu. Amb un doble sentiment.  D’una banda, el cor encongit perquè deixo enrere el que ha estat la meva vocació al llarg d’aquests 40 anys: l’educació. Aquell que no s’hi ha dedicat mai no pot imaginar tot el batibull de sentiments que es barregen dins del cap d’un educador. Hi conviuen la passió i l’esgotament, l’esperança i la frustració,...p...
Més informació

Un mes de jubilat...

Ja fa un mes que em vaig jubilar. Prematurament. Encara no em tocava. Però, tristament, ja no em sentia bé treballant en el que ha estat una de les meves passions al llarg de 40 anys. Vaig fer “números” -expressió que tota la vida havia sentit al meu pare- i vaig decidir que, tot i perdre diners, em compensava mentalment. Dit i fet. He de dir, i m’ho recordava fa poc un antic company de classe, que, des de petit, havia tingut la idea que un jubilat era aquella persona gran que seia al banc de la plaça, ”anava a veure obres” i tenia cura dels nets quan els fills no “arribaven”. És una evidència que els temps han anat canviant i, avui en dia, una persona de 65 anys ja no és una persona gran i els estereotips han variat substancialment. I ara, de cop, et trobes amb una nova realitat: has de gestionar el temps. I és que el món laboral literalment te’l “roba”. “Què faràs ara?” “T'avorriràs”.  Després de 4 setmanes completes -i ho deia recentment en un tuit-, no només no m’avorreixo, sin...
Més informació

Carta oberta a Lamine Yamal

Benvolgut Lamine, Evidentment no ens coneixem, tot i que he estat un bon grapat d’anys entrenant molt a prop del teu lloc d'origen, el qual,  orgullosament, fas sempre present. Fa un any i mig no sabia qui eres. De fet, no era capaç ni de retenir el teu nom. Va ser al final de la temporada passada, i durant l'estiu amb la selecció espanyola, que vaig començar a saber que eres un bon jugador. Aquesta temporada t’has disparat i, a mesura que anaven avançant els mesos, has anat creixent de forma exponencial. Mica en mica hem anat sabent de tu, dels teus orígens i de la teva evolució a la Masia, i ens ha captivat tot allò que coneixem. Gens fàcil ser fidel a un barri del que no es parla excessivament bé i, al mateix temps, ser capaç de desenvolupar de manera seriosa una dinàmica d’entrenament que exigeix constància, disciplina i esforç… en definitiva, dedicació i compromís. Cert que tens un talent tècnic, tàctic i físic que t’ha facilitat aquest ràpid ascens, però no és menys cert ...
Més informació