22 anys després...

Són les 2h i em desperto. Giro el cap i miro la Míriam al meu costat.

I la trobo encara més guapa i l'estimo tant o més que aquell llunyà 14 de setembre de 2001…

"2 patitos".

Sí, ja 22. 

O encara 22?

Sembla que fos ahir, però ha plogut una mica.

Segurament fa 22 anys també em vaig despertar a mitjanit amb un pensament:

"Està tot preparat?"

M'havia costat 41 anys fer el pas i estava nerviós.

"Acluco els ulls i recordo.

Recordar és entranyable i preciós…si es fa des de la nostàlgia positiva.

Hi ha nostàlgia positiva?

Jo n'estic convençut.

És aquella que et roba una llàgrima o et dibuixa un somriure. Però ho fa sense que enyoris reviure el moment. Simplement gaudeixes del record.

Els records han de produir-te sensació de tendresa, de complicitat i/o de felicitat, fins i tot els més tristos, però s'han de quedar en això, en records.

De ben segur que em vaig tornar a fer la pregunta

"Segur que està tot preparat?"

"Que sí, home, que sí"...

D'un casament el convidats acostumen a recordar la segona part: la Festa. 

L'aperitiu, el menjar, la música, les copes i, potser, fins i tot, si van lligar…

Però més especial, per a mi, va ser la primera part.

Hi havia feina a preparar-la, però ens feia especial ilusió..

Triar les lectures de la missa, aconseguir que el pare Manel ens digués que sí per celebrar la cerimònia, escriure els textos que volíem que es llegissin o triar les músiques adequades per a l'ocasió… Quin estrés!!!

Tot havia de tenir un toc especial, personal. 

Volíem un cerimònia que fos nostra, encara que, possiblement, molts dels convidats no se n'adonessin. 

Fins i tot, amb alguna sorpresa per a la pròpia Miriam.

La música va ser "discutida" i consensuada amb la Margarida. Ens va fer molta il·lusió que volgués tocar en un dia únic per a nosaltres.

No podia faltar Pachelbel amb el seu Canon o l'Ave Maria de Schubert. Encara avui m'emociona escoltar aquestes dues peces que tenen quelcom d'emotiu i sensible.

Però la que recordem, per sobre de totes, és el "Que tinguem sort" amb que vam tancar l'acte.

No hi podia faltar una cançó que, encara avui en dia, em segueix emocionant per molt que l'escolti. En Llach, com habitualment ha fet, va "clavar"  la lletra.

Resumeix perfectament què és la vida de parella.

La Míriam em va dir "et vull" i va decidir "venir amb mi".

Certament no han estat, aquests 22 anys, "un camì planer".

Hem tingut, com totes les parelles, moments complicats que, amb ajuts inestimables (cadascú els té ben presents) d'aquells que han estat a prop nostre, hem anat superant fins arribar on som avui.

Tampoc, a l'aixecar la vista, tot han estat "estels d'argent". Els "núvols" no sempre ens han deixat veure el camí a seguir. Sovint ens ha tocat caminar, a les palpentes i de la mà, fins dispersar-los.

I què dir del "demà ple de promeses" que tota parella es proposa per seguir avançant?

Ha estat impossible aconseguir-ne moltes d'elles.

I és que el dia a dia, la rutina, la feina, les penúries econòmiques o les angoixes, per decisions no sempre encertades, han estat companyes de viatge que ens han allunyat d'allò que idílicament et planteges a l'iniciar el camí. Trobar el punt d'il·lusió per retrobar "les promeses" es la "guerra" que hem tingut sempre present i que ens manté vius.

Però sí que hem tingut aquest "poc de sort" sempre necessari per poder, al llarg d'aquests 22 anys, seguir mirant amb optimisme el futur. Diuen que "Déu apreta, però no ofega". 

Sí. Aquest "poc de sort" d'observar l'Aina i la Núria, mentre les acompanyem en el seu creixement, al mateix temps que ens hi barallem a l'hora d'inculcar criteris i valors que les ajudin a superar tot allò que es trobaran.

O aquest "poc de sort" de mantenir encesa la flama que un dia ens va ajudar a fer el "llarg viatge". Aquell "poc de sort" que s'ha de cultivar dia a dia...i no sempre és fàcil.

22 anys. "Un camí ben llarg".

De moment "la vida" ens l'ha donat. I ens ha portat fins aquí. No en tenim prou. Volem seguir aquest "camí ben llarg". Sempre m'emociona veure una parella que, després de 40 anys de convivència, encara es miren als ulls com si volguessin constatar que segueix havent amor en aquella mirada.

I arribarem?

De ben segur que en tota Festa de casament hi ha un moment recordat: l'entrada dels nuvis al menjador.

A nosaltres ens va acompanyar "Morning train" de la Sheena Easton.

Tovallons enlaire per acompanyar-la i acompanyar-nos. 

I és que és una cançó que "enganxa" i amb un missatge en què queda clar que, malgrat la rutina del "morning train" i del "working from 9 to 5", has de trobar  temps per "viure" aquells moments que donen sentit al món de la parella.

Aquell sopar, aquella escapada, aquell concert, aquella conversa aquella passejada mai poden faltar.

Ja en són 22 de "viatge", de vegades amb entrebancs que hem anat superant i que ens han portat fins aquí.

22 més? 

Veurem…

Pas a pas i a seguir gaudint al màxim dels màgics moments que ens dona la vida.

Sense queixes. 

Simplement, cal agrair.

Agrair a aquells que ens heu, ens han, acompanyat i ho seguiu fent.

A aquells que hi sou i a aquells que ja ens han deixat. Tots formeu, una mica, part de nosaltres.