Moment especials de vida

La mestra de cerimònia ens fa un senyal i ens posem dempeus. 

Per una porta lateral, entra el taüt acompanyat de "My way". 

La primera reacció és de sorpresa, però, immediatament, em ve un sentiment de complicitat. 

Li escau molt. 

De fet, em plantejo si no hauria de ser més sovint la música addient per acompanyar l'últim sospir d'una vida viscuda amb sentit i determinació. 

En el seu cas ha estat així. 

Tinc la sensació, pel que he vist al llarg de més de 50 anys i pel que han explicat els fills, que poques coses en la vida li han impedit prendre les decisions "her way"...

Abans d'aquest preciós moment, abraçades sentides amb els "cosins".

Em ve al cap aquella expressió tan maca: "t'acompanyo en el sentiment". Realment els acompanyo en el sentiment.

M'expliquen els seus últims moments.

Malgrat la tristesa, coincideixen a sentir-se afortunats per haver compartit els últims dies amb ella.

Les primeres paraules del capellà em fan treure el mòbil per apuntar "pal de paller". 

Crec que l'Eulàlia (la tinc al costat) m'ha mirat malament… 

Sé que no és correcte en una cerimònia d'aquest tipus, però no vull passar per alt aquesta expressió, tan maca i tan catalana, que la defineix perfectament. 

La seva vida no ha estat fàcil (alguna ho és?), però ha tingut 4 fills i 9 nets que avui l'acompanyen i que són testimoni de la "feina" feta, perquè ha estat una feina que ha hagut de fer, durant molts anys, sense el Joan al costat. 

Pal de paller. 

"Ben trobada expressió per recordar-te, Merce".

Cerimònia preciosa i emotiva.

"La Vall del Riu Vermell" em porta a la meva joventut quan intentava tocar la guitarra…

"Quan arribis a dalt la carena mira el riu i la vall que has deixat i aquest cor que ara guarda la pena tan amarga del teu comiat.."

Curiosament, al costat de la tristesa evident, tinc un sentiment de felicitat.

Felicitat perquè ha viscut una vida plena al llarg de més de 90 anys i crec que l'ha gaudit. 

Què més es pot demanar?

Quan venia cap al Tanatori he fet un repàs de moments que recordo de la Merce…i del Joan.

Alguns, dels què tots dos en són protagonistes, compartits amb els meus pares: els estius a la casa de S. Felip i a Mestres Villà, les tardes al Casino, les nits de petanca, les revetlles de Santa Rosa, els sopars "familiars"…

Però en tinc molts més de la Merce, perquè els darrers anys ha estat molt important i especial en la vida de la meva família acompanyant la Nuri fins l'últim dia.

La Merce i la Nuri. 

En Joan i en Salvador.

Molts i molts anys de compartir alegries i tristeses; rialles i discusions; festes i vacances.

I (per què no?) alguna copeta amb discusions de política en què en Joan i en Salvador no es podien entendre mai de la vida. Però, malgrat tot, la seva amistat era inquebrantable (recordo les llàgrimes del Salvador quan en Joan ens va deixar ja fa tants anys…)

Al seu costat, la Merce i la Nuri petaven la seva xerradeta particular mentre els deien que no es barallessin.

Temps era temps…

Una símbiosi estranya…i preciosa.

I, a redòs d'això, els 9 "cosins". 

Curiós com l'amistat dels pares arriba a crear complicitats entre els fills, fins a crear un vincle, entremig del familiar i l'amical, que es manté al llarg dels anys, malgrat la distància.

El temps passa i cadascú segueix el seu camí, però, mentre condueixo, m'acosto a aquells moments passats que, malgrat no tornaran, mantinc molt presents.

La Núria tanca la cerimònia amb un preciós escrit que, mentre l'escolto, em fa assentir amb el cap, al mateix temps que noto com se'm dibuixa un somriure còmplice. 

La Merce era molta Merce.

Escolto la Núria i "veig" la Merce en allò que va explicant.

Silenci sepulcral després de les seves paraules. 

Per un moment temo que algú es posi a aplaudir. 

Per sort, impera el respecte. 

El respecte cap a una persona tot cor, però també, tot caràcter…que es feia estimar

El capellà (senzilla i emotiva tota la seva posada en escena, sense ni una paraula de més al llarg de la cerimònia) ens "obliga" a acompanyar la música de comiat. 

Ens tornem a posar dempeus i li fem cas.

Com sempre, cantar el Virolai és quelcom especial. 

Una manera preciosa d'acabar una cerimònia intensa per a una persona intensa i…especial.

Sortim de la capella i l'Eulàlia comenta que poques vegades una cerimònia de comiat d'una persona de tanta edat provoca tant sentiment.

Hi estic molt d'acord.

"T'ho has guanyat, Merce"

M'acomiado dels "cosins" i de l'Àlex (com canvien els exalumnes amb els anys).

Pujo al cotxe i em ve ràpidament al cap una idea: La distància i el temps no poden destruir allò que s'ha anat consolidant en moments i més moments al llarg de molts anys. 

La Merce i en Joan; la Nuri i en Salvador.

La Nuri i la Merce; en Salvador i en Joan.

Van consolidar una amistat que els seus fills tenen ben present i que ha fet que avui hagi tingut l'oportunitat de "viure" una cerimònia tan preciosa.

Aquesta és una de les lliçons que val la pena emportar-nos: moments que es viuen i que queden "fixats" dins nostre.

La Merce és protagonista de molts d'aquests moments.

Tots els fills han coincidit en el mateix: el seu comiat ha estat senzill, viu i especial.

Descansa en pau, Merce.

I, com ahir deia el meu germà Jordi, "potser ara podràs convèncer la Nuri de jugar al bridge o la canastra…mentre preneu una copa de cava"