Adéu, noies. Un plaer

Un cicle més de dos anys acabat.

El juny de 2022 començava a entrenar la generació 2008. Com sempre, post temporada exigent per conèixer el millor possible la generació i guanyar unes setmanes de treball.

Era la generació maleïda del club.

Havia perdut la seva jugadora referent i una altra de prou important en el pas de mini a infantil.

Amb 9 jugadores, va tenir una temporada molt complicada a infantil preferent la temporada 21-22. Tres molt bones jugadores del 2009 les ajudaven, però, tot i així, van haver de jugar play off per mantenir la categoria. I ho van aconseguir.

Comença la temporada cadet de 1r any i ens posem, com sempre, un doble objectiu: millorar individualment i competir cada dia una mica millor. 

A l’horitzó, la F4 de 1r Any.

Hi son tots els grans de Catalunya, excepte Almeda i Barça.

L'equip va creixent. Fem un torneig espectacular a Farners i, després de molts mesos de feina, aconseguim arribar la Final 4. Perdem les semifinals i quedem tercers de Catalunya. 

Gran temporada amb un sabor agredolç perquè vam fallar el dia en què no ho havíem de fer. 

Però ara venia el repte dur: competir a Preferent amb un primer objectiu d'equip claríssim: jugar la segona fase amb els 8 millors de Catalunya.

L'equip competeix força bé i ho aconseguim.

Ara ve un nou repte (salvar la categoria, entrant entre els 6 millors) i un somni (la Final 4).

La gent ens pren per bojos. Com podem parlar de Final 4?

Lliga super competida, excepte el Barça, que menja a part, i Uni Girona, amb una jugadora absolutament determinant. La resta, menys Boet, que queda despenjat, en un puny.

Tot es resoldrà en les últimes dues jornades d’infart.

Arribem vius a l’última jornada, però amb la “missió impossible” de guanyar al camp del Femení S. Adrià, la nostra bèstia negra. Mai les hem guanyat. En els dos últims dos anys sempre hem perdut amb diferències molt grans.

Però s’ha d’intentar.

Quan comença el partit, miro la graderia i em reconcilio amb el bàsquet femení.

Quin ambient!

No hi cap ni una ànima.

Mai havia vist res semblant en un partit de lliga cadet femení.

El públic ha vibrat.

Partit igualadíssim, amb l’afegit de dues pròrrogues.

Al final 61 a 60.

Decepció, tristesa…barrejades amb l’eufòria del rival.

Això és l’esport.

La temporada, com totes, ha estat dura, intensa, difícil. 

Competir al màxim nivell comporta una exigència i una mentalitat que no sempre són fàcils de mantenir.

Aprenentatge per a la vida.

Quan, d’aquí un temps, ho mirem en perspectiva, ens adonarem que el que ha fet aquest equip les dues últimes temporades ha estat espectacular.

Gràcies, noies, i gràcies, UEM, per haver-me donat l'oportunitat de gaudir d'aquests dos anys màgics.

I gràcies a les famílies per haver-nos deixat treballar sense interferir en el dia a dia. 

Sé que no ha estat fàcil.

Mai no ho és, perquè sempre hi ha visions diferents.

Llei de vida.

Deixo l'equip amb la sensació de la feina feta…sense la cirereta del pastís.

I love this game!