Gràcies, 2009

 Ara sí que toca el comiat definitiu a aquesta temporada.

Malauradament la temporada 23-24 ja és història per als dos cadets de la UE Mataro.

Fa uns dies vaig escriure en relació al cadet preferent.

Avui toca tancar la temporada del cadet de 1r any.

Hem arribat vius a l'última jornada, però teníem una missió gairebé impossible.

Derrotar la Penya era molt difícil, però en cap moment hem perdut la cara al partit. Al final, la derrota ajustada ens ha deixat fora de la Final 4.

Una llàstima. 

Tant un cadet com l’altre han fet una temporada excel·lent, però les 7 victòries obtingudes per cadascun d’ells no ens han servit per seguir vius a la competició i classificar-nos per a la Final 4.

Especial i difícil aquesta temporada amb les 2009.

Començàvem la temporada havent perdut dues jugadores absolutament referents. I, a poc d’iniciar la temporada, ens deia adéu una altra jugadora.

En poc temps perdíem tres dels màxims referents que havien portat aquesta generació a la Final 4 infantil la temporada anterior.

Ens quedàvem una mica “despullats”, però vam seguir treballant. 

Incorporació de tres jugadores que mai havien tastat la màxima competició al costat de jugadores que, en la seva majoria, havien tingut un rol molt secundari els anys anteriors. 

Repte complicat.

Hem competit, crec que a un molt bon nivell, i ens hem quedat (igual que amb el cadet A) a una sola cistella de jugar la Final 4.

Temporada tancada, però amb la satisfacció d’haver aconseguit construir, amb l’ajut inestimable del Jose i la Pola, un equip que no s'ha arrugat davant de ningú, que ha competit fins l’últim moment i que ha aguantat un nivell d'exigència molt alt al llarg de tota la temporada.

Gràcies, famílies, per gairebé no interferir mai en la tasca del dia a dia i per haver recolzat el staff en aquest llarg camí.

Per últim, des d’aquí, players, us desitjo la màxima de les sorts. Un plaer haver-vos entrenat, tot i que acabo  amb un petit regust al no haver-vos ajudat a assolir l’objectiu per ben poc.

Ahir us ho deia dins del vestidor al final del partit: "Hem d’estar orgullosos de la feina feta".


Comentaris

  1. Anònim6 de maig del 2024, a les 0:39

    Segur que la feina feta és un bon ciment pels reptes que vos esperen en el futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oriol Villà6 de maig del 2024, a les 2:10

      Això només el temps ho dirà. La intenció sempre és ajudar a construir caràcters forts, compromesos, amb estratègies, resilients...
      No sempre s'aconsegueix

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM. Decisió gens fàcil. És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club. Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada.  Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits. Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així.  Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura.  Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat. Des de llavors, el club ha anat canviant. Ha crescut i s’ha professionalitzat més. De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant. He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar. Sempre he pensat que el club està per sobre de
Més informació

Carta oberta a les meves jugadores

Sofà de casa. Després de dinar.  Estona de relax. Quatre dies intensos.  Venia d’una setmana difícil en què se m'havien acumulat diversitat de situacions complicades. No sabia com respondria. Volia ser-hi. No em podia permetre deixar-vos tirades davant d’un repte pel que hem lluitat al llarg de més de dos mesos. Tres partits que s'havien de guanyar, si voliem jugar amb els millors de Catalunya a la segona fase.  Heu estat a l'alçada del que ens requeria el moment.  Hem guanyat els tres partits. Totes heu sumat.  No era fàcil. Les cares i els gestos que heu transmès durant els partits no es poden descriure.  Felicitat, orgull de pertinença, satisfacció… Les que heu mantingut el compromìs amb el club, amb l'equip i amb les companyes heu fet un pas endavant. Heu d’estar orgulloses. Aquest són els moments, en el sí d’un equip, que no es poden explicar.  Només es viuen. Un equip és quelcom més que la suma de jugadores. Una s’enfada perquè juga poc; una altra, perquè no li su
Més informació

Aturada i...compromís

Aturada. M’agrada la paraula. M’agrada el concepte. Però no m’agrada quan és obligada. I aquesta vegada m’han obligat a fer-la. El metge ha estat dràstic: "una setmana de desconnexió". La feina que faig (potser millor dit, les feines) demana un detall, un concepte, que no sempre pots controlar: la dependència. Treballar amb adolescents comporta, també, treballar, indirectament, amb les seves famílies i, per tant, amb la relació que s'estableix entre l'adolescent i la seva família. I tu, com a entrenador (i professor), reps i vius allò que porten dins. Algú dirà que l'adolescent i la família també reben el que transmet l'entrenador (i/o professor)... I és cert, però hi ha un petit matís: l'entrenador ho multiplica per 20 i el professor per 100... Fa més de 40 anys que m’hi dedico i gairebé sempre he pogut controlar aquesta dependència.  De fet, és tan sols la segona vegada (la primera va ser la temporada 94-95) en què el fet de no controlar la dependència m
Més informació