Gràcies, UEM. Fins sempre

Avui toca acomiadar-me de la UEM.

Decisió gens fàcil.

És la tercera etapa que tanco en aquest club. Puc dir que, al costat de El Masnou Basquetbol, és el meu club.

Sí, dic adéu al club al final d’aquesta temporada. 

Dic adéu a 6 anys de feina intensa i de reptes assolits... i no assolits.

Pensava retirar-me aquí, però circumstàncies especials fan que no sigui així. 

Vaig arribar el juny del 2017 per iniciar aquesta tercera etapa de la mà de l'Adrià Castejón, Dani Vico i Jesús Murat sota la presidència d’en Joan Ventura. 

Van confiar en mi per formar part de l'estructura femenina. Gràcies a tots per l’oportunitat.

Des de llavors, el club ha anat canviant.

Ha crescut i s’ha professionalitzat més.

De la mà d’en Joan Pi i del Dani Poza, ajudats per molts col·laboradors a l'ombra, ha fet aquest pas endavant.

He estat molt a gust aquestes 6 temporades, però, ara, després d’una profunda reflexió, he cregut que era el moment de marxar.

Sempre he pensat que el club està per sobre dels que en formem part i, quan he vist que la meva presència podia no ser positiva per a la UEM, he decidit fer un pas al costat per començar un nou projecte que em fa una il·lusió especial.

El bàsquet no acaba en la primera línia de preferent.

Ajudar a créixer unes jugadores i un equip sempre és un gran repte.

I intentar incorporar la mateixa línia d’exigència d'un equip del màxim nivell a un grup de jugadores a les que els vindrà tot de nou és un repte motivador.

De moment tot són idees que bullen dins del meu cap i van agafant forma.

Mentrestant, d’aquí a final de temporada, seguiré treballant per a la UE Mataró, en allò que creguin que els puc ser útil, amb la mateixa predisposició i dedicació amb què ho he fet al llarg d'aquests darrers 6 anys.

He vist créixer moltes jugadores i també he vist com, al costat d’aquelles que han seguit la línia d'aprenentatge proposada, n’hi hagut d’altres a les que no he aconseguit convèncer d’allò que creia que era bo per a elles.

Sempre serà una “espineta” que portaré clavada, perquè la il·lusió màxima d'un entrenador és que totes les jugadores pugin al mateix carro en benefici del col·lectiu.

Malauradament, mai no plou a gust de tothom.

Toca, ara, agrair a aquells que han estat al peu del canó...

Gràcies, Pep, Javi, Xavi, Berta, Oriol, Merche… i tants d’altres que feu possible el funcionament d’aquest gran club.

I gràcies als Marcs i al Xevi que han hagut de fer feines extres per culpa meva…

Jose, Roger, Xavi, Pola m’heu “aguantat” les meves divagacions i exigències...i no és fàcil.

A tots, moltes gràcies. 

Gràcies, també, Víctor i Agassi, pel tracte que sempre m'heu donat...

Però, especialment vull agrair-vos, Joan i Dani, que sempre heu estat al meu costat quan us he necessitat.

No puc acabar sense unes paraules per a les "meves" jugadores: moltes, moltes gràcies a les 6 generacions de jugadores a les que he tingut el plaer d’entrenar. Reconec que entrenar amb mi és complicat. Exigència física i mental continuada, gens fàcils de portar.

I gràcies també a les seves famílies que han recolzat la feina que anàvem fent en el nostre dia a dia malgrat em consta que no sempre han compartit ni les meves idees ni els meus mètodes.

Han estat 6 anys de molta exigència, però també de molta satisfacció i felicitat.

Sempre tindré els colors del club dins meu. 

Em vaig vincular a la UEM per primera vegada la temporada 89-90. Ha plogut una mica...

Ara toca iniciar una nova etapa🏀