Fins sempre, Sílvia!

En aquesta vida tot s’acaba.

I és bo que així sigui.

Seria insuportable que les coses duressin eternament, per bones que siguin.

Llei de vida.

Remuntem-nos al passat.

Primavera del 1999. 

Jo estava de director tècnic a l'UB Barça i em van parlar d’una nena petiteta de Montgat que ho feia bé. Vaig intentar informar-me i em van dir que sí, que estava bé, però que no tenia recorregut perquè era massa baixeta.

Malgrat això, la vam fitxar.

Temporada 2000-2001. 

Agafo l’infantil i començo a treballar amb ella. 

Ja feia uns quants anys que entrenava al màxim nivell i havia tingut l’oportunitat de dirigir jugadores com la Laura Antoja o la Núria Martinez, entre d’altres.

Però aquella nena desprenia quelcom especial.

Entrenava bé, però, per sobre de tot, mirava, observava, devorava informació i aprenia. 

Sí, sempre mirava. 

I percebia. 

Intuïa. 

Sabia què passava al seu entorn.

Podria explicar mil i una anècdotes d’ella.

Però, per ser breu, diria que tenia una virtud que en el dia a dia, i diria que més encara en el món professional, es veu poc: empatia.

La Silvia (sí, perquè parlo de la Sílvia Domínguez) sempre sabia què tocava dir o fer.

Sempre sabia qui necessita alguna paraula, algun gest o una mica de companyia.

Sabia què els feia falta a les seves companyes (i al seu equip) per avançar i superar els reptes que havien d’afrontar.

En definitiva, liderava.

Liderava des de l’exemple.

La temporada va ser preciosa, l’equip va progressar i ho va guanyar tot a Catalunya.

El Campionat d’Espanya va ser intens, però positiu fins arribar a la final.

Aquell dia ens vam quedar encallats.

Tenerife tenia un molt bon equip i no hi havia manera… 

És en aquests moments quan apareixen els jugadors especials. 

I la Silvia ho era.

Vam quedar campions d’Espanya perquè ella es va acostar a la banqueta ( recordem que tenia 14 anys) i em va dir: “no ens en sortim”.

Me la vaig mirar i li vaig dir: “Ara et toca a tu”.

I així va ser. 

Gairebé sempre havia estat en un rol secundari en quant a anotació perquè en tenia prou a dirigir l’equip, però en aquell moment va veure que l’equip la necessitava i va fer allò que pertocava.

Fins aquell dia, l’equip se n'havia sortit sense la seva anotació. 

Aquell dia l’equip necessitava els seus punts… i els va fer.

I va definir clarament què era un base-líder…

Un base, aquell “bitxo estrany” que, en els últims anys, s’està perdent pel camí, però que és tan important en aquest, el nostre esport.

Es va anar fent gran i ja no vaig tornar a tenir el privilegi d’entrenar-la, tot i que la vaig patir com a rival en la seva etapa a Estudiantes.

I aquella nena menudeta, però amb un cor immens i una mentalitat especial, va seguir treballant i va fer carrera.

I quina carrera!

Va demostrar que sense un gran físic, però amb mentalitat, il·lusió, esforç i constància es poden aconseguir reptes que potser ningú pensa que es poden lograr.

La Sílvia ha estat exemple per a totes aquelles companyes que han tingut el privilegi de compartir vestidor amb ella. 

Però també ha estat una ajuda inestimable per als seus entrenadors. 

En definitiva, ha tingut una carrera llarga i difícilment igualable.

I, ara, ha decidit deixar el bàsquet com a jugadora professional. 

Aquells que estimem el bàsquet, especialment el femení, tan sols podem fer dues coses: aplaudir la seva trajectòria i dir ben alt i ben fort: GRÀCIES, SILVIA. GRÀCIES PER TOT.