"El mestre que va prometre el mar"

Ahir vaig anar a dinar amb dues excompanyes de feina, educadores com jo, i, mentre gaudíem d’unes precioses vistes al mar, parlàvem de les sensacions d’un mes de juny diferent. 

Un mes de juny sense notes, reunions, avaluacions o graduacions.

A la conversa, va apareixer la meravellosa pel·lícula que dona nom a aquestes línies.

I, pensant en tot plegat, aquest matí llegia els textos que vaig escriure fa uns mesos quan em vaig jubilar.

Per què? 

Doncs no ho sé.

Potser curiositat. 

El cert és que, quan repasses textos (o fotografies i converses), t’adones que cada moment té la seva realitat i que aquesta realitat s’ha de viure tal com és, perquè mai saps com serà el proper moment o la propera realitat.

I he decidit veure la pel·lícula..

La realitat de la tasca del mestre, lluitant contra (i amb) les diferents realitats de cada alumne - i de cada família -, al costat de la realitat del moment que ens toca viure, queda palesa en el dia a dia de l'Antoni Benaiges.

Els diferents ímputs, pressions o contextos sociopolítics marquen d’alguna manera allò que fas o deixes de fer. 

I, per sort o per desgràcia, és en aquest moment, que no pots triar, en què ho has de portar a terme intentant que els aspectes externs no condicionin/alterin els teus principis.

Llavors, passa que, de vegades, "prometem el mar" perquè pensem, honestament, que el podrem aconseguir. 

I això, en el món de l’educació, és especialment difícil. Al final, tu transmets aquells valors, hàbits i coneixements en els que creus fermament. Però això no t'assegura l'èxit. És a dir, no sempre logres allò que dins teu pretenies (somniaves?).

El camí de l'educador no és fàcil, però has de ser-hi fidel. Si no ho fas, d’alguna manera et traeixes a tu mateix.

Per sort, la realitat d’avui no és la que li va tocar viure a Antoni Benaiges, però, salvant les distàncies, sovint, t’enfrontes a persones i contextos que preferirien que fessis les coses d’una manera diferent. 

Claudicar, o no, depèn de tu…

Ja fa 8 mesos que no estic davant dels alumnes (potser perquè no vaig voler claudicar), però segueixo fent d'entrenador i, per tant, estic diariament davant de les meves jugadores i he de mantenir-me fidel a allò en què he cregut sempre i que intento seguir portant a terme.

I com n’és de divertit, interessant i especial…