Espot

 El camí des del Maresme (primer des del Masnou i ara des d’Argentona) és llarg, però, una vegada arribes a La Pobla, ja hi has posat un peu al coll.

Ara bé, hi ha tres moments especials que et marquen que “ja hi ets”: creuar els Collegats, el túnel de Llavorsí i el gir a la dreta a tocar del pantà de la Torrassa on s'inicien els últims 7 kms.

Revolts, càmpings, valls i muntanyes t’hi van acostant i, de sobte, l’última recta…

Tot ha canviat i res ho ha fet.

Tot té un punt més de modernitat, però s’ha sabut mantenir aquell aire especial que els Villà li vam saber veure a principis dels 60 del segle passat. 

Sí, ja fa gairebé 60 anys que Espot és com la la nostra segona llar.

Al final de la recta, hi ha el Saurat, majestuós i entranyable com sempre. 

Primer, el Silvio i la Conxita, després el Toni, i ara la Silvia ho han fet possible. Magnífics amfitrions.

I és que el Saurat té quelcom de familiar.

Tantes hores passades de petits al seu jardí!

Hi “exposàvem” a la gespa tant els bolets, com les mores o les nous.

Corríem pel poble (les cases amb la clau a la porta), sense por; anàvem a veure la Cinta i a córrer pels prats; pujàvem fins la Torre Mora i la Font del Ferro; en definitiva, ens sentíem lliures.

Crec que mai he vist tan feliços els papàs com en el seu petit món d’Espot.

Van ser uns bons anys de passar-hi els finals de l’estiu o els inicis de la tardor quan la Melibea podia estar uns dies sense el “jefe”.

Però quan arreles a un lloc, ja no t’hi pots desempallegar. I així va ser com l’estiu del 83, el Silvio em va dir que pugés a treballar-hi per ajudar al bar. Vam coincidir amb la Blanca i va ser un estiu especial en què vaig treballar molt, però en què vaig viure el Pallars com un pallarès més. Quan acabava la feina, anàvem a fer una cerveseta a la Quadra. Allà em vaig “enamorar” de la cançó del moment “Mamma Maria”. Avui encara, quan l’escolto em veig entrant a la Quadra… Vam descobrir les Festes Majors de tots els pobles, però l'endemà tocava matinar igualment. La feina esperava! No hi ha res com ser jove, ho aguantes tot!

Va ser un agost molt especial.

Però no s’acaba aquí l’idili dels Villà amb Espot.

Els papàs, un bon dia, ens van sorprendre dient-nos que llogaven un apartament a la Dàlia, just al darrere del Saurat. Van ser uns molt bons anys en què, quan podien,  “desapareixien” del “seu” Masnou per anar-se’n a desconnectar al “seu” Espot.

I és que, quan estimes un lloc, t’hi vincules físicament i emocional.

I aquest segle XXI, seguim “units” al nostre Espot. En Salvador i la Marta ja han agafat el saludable hàbit de passar-hi S. Joan, i la resta, quan podem, hi fem una escapada.

Ahir ens va tocar a nosaltres.

Passejar pels seus carrers, mirar les “parets” que l’envolten, creuar el pont de pedra o escoltar l’Escrita, però, per sobre de tot, aclucar els ulls i recordar i recordar, mentre un somriure se’m dibuixava a la cara i unes espurnes m’arribaven als ulls…

Mentrestant, la Míriam, l’Aina i la Núria em miraven intentant ficar-se dins de les  meves fantàstiques i emotives paranoies…