Som molt grans!

                                      Cambray, 10 d'abril de 2026

Són les 19.45h i ja toca.

Volia ser-hi a les 20h i em sembla que faré tard.

Ha passat massa temps des de l’últim sopar. 

Haurem de fotre-li canya al Mariscal.

Si no vaig errat serem 26. 

No està malament, oi?

Després de tants anys, ens mantenim al peu del canó, amb ganes de trobar-nos, molts d’aquells nens que el 1978 vam deixar de ser companys de classe.

Cert que no tots vam fer tota la “cursa” junts. Uns van venir més tard i altres van marxar abans, però tots vam ser i, seguirem sent, companys de classe.

L’escola ens va unir i, fins i tot, aquesta companyonia, en molts casos, ha esdevingut amistat o família.

I hi ha una altra fet curiós i és com han canviat les relacions entre nosaltres al llarg dels anys. 

Hi ha hagut “retrobaments” i consolidacions de relacions, gràcies, per exemple, a l’esport i la música.

I aquí estem.

Cotxe i cap a Cambray.

He fet bé d’anar-hi amb temps. Aparcar-hi no sempre és fàcil.

Cerveseta per donar temps a la resta de "cràpules" a arribar.

No m’espero gaire. En Miky i en Salva fan via molt aviat. 

Primeres converses. 

Toca posar-se al dia.

De cop, surt la pregunta conflictiva.

“Ja t’has jubilat?”

En Salva està a punt de fotre el camp, però aguanta.

A compte gotes, va arribant la resta. 

Abraçades, conyes i més cerveses. Algunes sense alcohol. S’ha de fer bondat, oi?

Mica en mica es van fent dos bàndols enfrontats. Els jubilats i els no jubilats.

No arriba la sang al riu. 

Els anys ens han donat aquest saber estar…

Entrem al restaurant i ens porten al “reservat”.  

Anem seient i en Miky treu el llistat.

I, com un Rocaspana qualsevol, comença a passar llista.

Evidentment, ningú el sent.

La repassa tres vegades i no li surten els números. L’ajudem i ens adonem que falta el Xavi. Deu venir de pitar algun partit d’última hora.

Mentrestant, baralles per veure qui serà el cap de taula. El més “fort”, el Ramon, ho aconsegueix. No li ha estat fàcil, però, amb el Sergi al costat, finalment se n'ha sortit.

Alguns cadàvers ha deixat pel camí.

L’altre cap de taula serà el Xavi. Privilegis d’arribar l’últim.

Darrere de la taula hi ha una porta sospitosa. 

Moltes mirades vers ella. 

Més d’un pensa que el Mariscal ens té preparada una sorpresa i, de cop, començaran a sortir titis per fer-nos més agradable la festa.

Per sort, no en surt cap, perquè la majoria s’ha deixat la Viagra a casa i no haguessin estat al nivell desitjable.

Ara comencen els problemes.

“Què vaig demanar de primer?”

“Osti, no ho recordo”.

El Francesc, ulleres en mà, treu el mòbil. “Tranquils, ho tinc aquí”.

Però en Miky és més ràpid. 

De les seves butxaques comencen a sortir papers i més papers. I, entre ells, l’excel amb el llistat de plats que va demanar cadascú.

Aquest Mariscal val un imperi (Potser que el Trump el truqui per acabar la guerra ràpid). 

No ens desviem. Res de política, que prendrem mal.

Estàvem amb el llistat de plats.

Putada. La lletra és massa petita. I és que els anys passen. Al final ens en sortim.

Un altre problema solucionat.

Comencen a venir els plats.

Jo, que estic de cara a la porta, veig l'expressió que fa la pobra noia que ens haurà de servir durant el sopar.

Vol agafar la baixa.

Aguantarà tota la nit?

Per sort, l’acompanyen alguns cambrers que estan prou forts (no calia tant, oi?)

Sopar prou correcte, molt vi (alguns el prenen amb gasosa, no sé per què) i moltes converses paral·leles. Brindis amb cava i xarrup per posar punt i final a la teca.

La taula és molt llarga i ens impedeix interactuar més entre tots. Aquest, potser, és l’únic hàndicap de la nit. Inevitable.

Després de sopar, toca la foto de rigor. 

De fet, les fotos. Tantes, que semblem el Barça. 

O la Penya, o l'Espanyol. Que ningú s’enfadi.

Fem goig. 

Sí, no sigueu negatius, que estem per parar un tren. Al menys, això m'ha dit la cambrera.

Ara que hi penso ens ha ha faltat quelcom que mai havia faltat. No hem cantat l’himne!!!

Xerrem dempeus en petits grupets. 

Mica en mica, anem marxant.

Es nota que ens fem grans. 

Abans haguessin caigut unes quantes copetes.

També pot ser que, alguns dels que heu marxat més ràpid, hagueu anat direcció Mataró a fer l'última copa a un lloc sospitós amb llumetes de colors…

Últimes abraçades.

Mentre sopàvem, hem recordat els que ja no són entre nosaltres. Sempre presents.

I també hem trobat a faltar aquells que no heu vingut. 

Agendes massa plenes o, simplement, despistats. A la propera segur que hi sereu.

Una abraçada des d’aquí, Sergi. T’hem trobat a faltar. Sabem que haguessis agafat el AVE…

Toca tancar aquestes línies.

Hem passat una estona agradable, entranyable, divertida i nostàlgica a parts iguals.

Gràcies, nois

Miky, no triguis tant a organitzar la propera…