65 anys després...

Avui, sí.

Avui, acabo, “oficialment”, la meva vida laboral.

65 anys de vida, més de 40 dels quals els he dedicat a exercir de professor i entrenador.

Mirant enrere, amb els meus encerts i errades, sento que, en general, he gaudit de les meves dues passions.

Hi ha hagut moments molt difícils, al costat de moments molt especials i emotius. I és que la vida és això.

Som allò que hem viscut, som allò que hem compartit i som allò que ens han aportat aquells que ens acompanyat al llarg dels anys.

De tothom he après, de manera conscient o inconscient. I, tot allò que he après, m’ha servit per créixer i avançar.

De ben segur que també he fet mal a algú, però espero que, en el còmput final, la balança es decanti a favor d’aquells que em recordaran amb un somriure als ulls.

Sí, perquè, en aquests més de 40, anys he tingut companys, alumnes i jugadors que m’han hagut de "patir", però als que espero també haver aportat quelcom que els hagi ajudat a desenvolupar-se en aquells àmbits que hagin triat.

Al final, allò que aprens, sense adonar-te, queda dins teu i t’ajuda a avançar i a resoldre situacions que, d’altra manera, potser no n’hauries estat capaç.

Si miro enrere i recordo aquell 15 de setembre de 1983, amb 22 anys recent fets, en què pujava les escales de l’entrada de l’Escola S. Jordi de Vilassar de Dalt per convertir-me en professor, m’adono que ha plogut molt i que he tingut molts alumnes a les aules.

I quan me’n vaig al setembre del 78 en què començava a entrenar i acluco els ulls, soc conscient de totes aquelles experiències que he viscut i de tots aquells jugadors (majoritàriament jugadores) als que he intentat ajudar a assolir aquells reptes que tenien entre mans.

Al final, les vivències d’aquests més de 40 anys treballant en allò que m’ha apassionat, i que em segueix omplint, les dono per bones…