Una mica de tot

El Madrid, campeón. No es lo que quería. De hecho, no quería ni que llegara a la final. Hubiera firmado una final Unicaja contra Valencia o Tenerife. Para mí (junto a Canarias y Manresa) los equipos que han jugado mejor baloncesto esta temporada. Pero - y aquí me van a llover críticas- el Madrid ha demostrado ser el mejor. Se dirá que los arbitrajes les han favorecido; se dirá que con el presupuesto que tienen todo es más fácil; o se dirá que han tenido suerte en determinados momentos. Y no dudo que esto sea así. Pero, a parte de esto, y muy a pesar de los que no son madridistas (entre los que me incluyo…tampoco soy barcelonista), el Madrid ha desarrollado un baloncesto muy completo y ha sido claramente superior a sus rivales en la mayoría de registros. Y lo ha hecho desde una concepción del baloncesto en el que el binomio base-pívot ha hecho buena aquella consigna tan antigua que decía que, alrededor de un buen base y un buen pívot, se puede construir un equipo ganador. Y el Madrid ya...

Avui, 13 de juny, he tancat un nou episodi de la meva vida d’entrenador. M’he acomiadat de les “meves” peques, les “meves” preminis. Ha estat un any especial.  Molt especial. Recordo el primer entrenament, ara fa gairebé 12 mesos.  Vaig trencar, literalment, tot allò que havia planificat.  Després de 40 anys de no entrenar peques-peques, no sabia per on començar… Avui, després d’un any mal comptat de feina, marxo content, satisfet i orgullós de l’evolució individual i col·lectiva de les nenes. La Carla i l’Aina m’han ajudat i han fet de “germanes grans”...  A mi, segurament, em veien massa “llunyà”. Les famílies m’han deixat fer. Segur que no totes han “comprat” totalment allò que feia i decidia, però és sabut que mai plou al gust de tothom i, d’alguna manera, és lògic  Si he de posar una nota a l’experiència, no tinc cap dubte que seria un excel·lent.  M’ho he passat bé, molt bé.  Han millorat tècnicament, han competit contra les millors de Catalunya ...

Ahir vaig anar a dinar amb dues excompanyes de feina, educadores com jo, i, mentre gaudíem d’unes precioses vistes al mar, parlàvem de les sensacions d’un mes de juny diferent.  Un mes de juny sense notes, reunions, avaluacions o graduacions. A la conversa, va apareixer la meravellosa pel·lícula que dona nom a aquestes línies. I, pensant en tot plegat, aquest matí llegia els textos que vaig escriure fa uns mesos quan em vaig jubilar. Per què?  Doncs no ho sé. Potser curiositat.  El cert és que, quan repasses textos (o fotografies i converses), t’adones que cada moment té la seva realitat i que aquesta realitat s’ha de viure tal com és, perquè mai saps com serà el proper moment o la propera realitat. I he decidit veure la pel·lícula.. La realitat de la tasca del mestre, lluitant contra (i amb) les diferents realitats de cada alumne - i de cada família -, al costat de la realitat del moment que ens toca viure, queda palesa en el dia a dia de l'Antoni Benaiges. Els diferents...

Avui m’he llevat amb una idea al cap. Em ve de gust relacionar la meravella de final de Roland Garros amb la problemàtica de l’esport de formació. I és que X (ex twitter) va de bòlit amb tot allò relacionat amb el bàsquet (esport en general) de formació. Quan veus jugar Sinner i Alcaraz o Lamine i Curry, si ets un pare/mare (flipat o no) a  qui agrada l’esport i que té algun fill/filla que ho fa una mica bé, pots pensar que potser arribarà a ser com ells. I, si ets un entrenador d’un equip (bo o de segona fila), et planteges que el teu equip pot jugar com PSG, Barça, Warriors o Fenerbahce. Llavors és quan tot se surt de mare… El pares ens creiem allò que ens expliquen, i els entrenadors treballem només per guanyar. Qui i com s’atura? Simplement amb sentit comú. Tothom ha de tenir clar qui és, on és i on vol (pot) jugar.  I aquí rau la dificultat. On ha de jugar el meu fill/filla? Per què? Què em dona el club del meu poble o barri? Al meu fill/filla ja li està bé? Gaudeix? Vol ...

En esta vida todo acaba. Y es bueno que así sea. Sería insoportable que las cosas duraran eternamente, por buenas que sean. Ley de vida. Remontémonos al pasado. Primavera de 1999. Yo estaba de director técnico en el UB Barça y me hablaron de una niña pequeñita de Montgat que lo hacía bien.  Intenté informarme y me dijeron que sí, que estaba bien, pero que no tenía recorrido porque era demasiado bajita. Sin embargo, la fichamos. Temporada 2000-2001. Entreno el infantil y empiezo a trabajar con ella. Hacía ya varios años que entrenaba al máximo nivel y había tenido la oportunidad de dirigir jugadoras como Laura Antoja o Núria Martínez, entre otros. Pero esa niña desprendía algo especial. Entrenaba bien, pero, por encima de todo, miraba, observaba, devoraba información y aprendía. Sí, siempre miraba. Y percibía. Intuía. Sabía lo que pasaba en su entorno. Podría contar mil y una anécdotas de ella. Pero, para ser breve, diría que tenía una virtud que, en el día a día, y creo que más aún...

En aquesta vida tot s’acaba. I és bo que així sigui. Seria insuportable que les coses duressin eternament, per bones que siguin. Llei de vida. Remuntem-nos al passat. Primavera del 1999.  Jo estava de director tècnic a l'UB Barça i em van parlar d’una nena petiteta de Montgat que ho feia bé. Vaig intentar informar-me i em van dir que sí, que estava bé, però que no tenia recorregut perquè era massa baixeta. Malgrat això, la vam fitxar. Temporada 2000-2001.  Agafo l’infantil i començo a treballar amb ella.  Ja feia uns quants anys que entrenava al màxim nivell i havia tingut l’oportunitat de dirigir jugadores com la Laura Antoja o la Núria Martinez, entre d’altres. Però aquella nena desprenia quelcom especial. Entrenava bé, però, per sobre de tot, mirava, observava, devorava informació i aprenia.  Sí, sempre mirava.  I percebia.  Intuïa.  Sabia què passava al seu entorn. Podria explicar mil i una anècdotes d’ella. Però, per ser breu, diria que tenia una ...