Una mica de tot

17.06. Missatge de veu. "Oriol, com ho tens per fer un entrepà aquesta nit?" "Ok. Fem un  "Centru"?" "Perfecte. Tu manes. On tu vulguis. Centru o Pizzeta... Hora?" "20.30?" "Ok. Fins ara!" Acabo d'arreglar, amb les nenes, la sala dels mals endressos. Les vacances tenen això. Abans de marxar, fem un puzle que hem trobat de les comarques de Catalunya. Qualsevol moment és bo per aprendre jugant. Sempre em surt la part de profe de Socials. 20.25. Surto de casa caminant tranquilament... Puntual com un rellotge, sento que em crida. Xocada de mans. No hi ha abraçada, coses del Covid... "El Centru està tancat. Fem una pizzeta? Al Burriac les fan molt bones" Doncs cap al carrer Gran. Viure en un poble, d'entre moltes altres virtuts, té aquesta, tot és allà mateix. Seiem. Mascareta posada.   Xerrem.  Ve la cambrera i demanem. Mascareta posada. Seguim xerrant. Ens porten la beguda i la pizza. Fora mascareta, per fí. Ens...

Una paraula.  Segur? És curiós perquè desperta sentiments molt diferents segons qui i com ens ho plantegem. Festa religiosa?  Ho hauria de ser. Celebrem, o hauríem de celebrar el naixement de Crist. Vacances?  Sempre són agraides. Benvinguda aturada i canvi de "xip". Família?  Sí. Segur. De vegades, molesta. No és el meu cas, però potser algú se sent incòmode. Sigui com sigui són aquí. Les tenim i toca gaudir-les.  Covid?  Sí.  I què?  Ens ha d'amargar la vida? Depèn. Els que em coneixen saben que sempre dic que tot és mental. El Covid, també. Sí. Em diràs que és real. I no es pot dubtar. Però, com te'l prens, depèn de tu. El guanyes? Et guanya? Tu sabràs… A mi no em guanya. Miro endavant i veig que això s'acaba. Potser per tornar a començar? Veurem. De moment, som aquí. I això és el que compta.  Falta algú?  Segur.  Simplement, un record per a ell. Una llàgrima si fa falta i a seguir endavant. Una pausa per recordar moments amb ell...

Ens estem fent mal. El discurs del català és, ara mateix, on els seus enemics volien que fos. I aquí, en aquest fangar, mai defensarem, correctament, la nostra llengua. No entrem en insults contra els enemics. Siguem més intel·ligents. Usem el català, SEMPRE. Convencem els nostres fills i el nostre entorn d'usar-lo SEMPRE. Professors, parleu en català als vostres alumnes, SEMPRE. Exigiu el català, SEMPRE,  quan sigui per norma. És més, useu el castellà sempre que sigui per llei. Protestem fent les coses ben fetes. Si marquen un 25% de llengua castellana, que NOMÉS sigui aquest 25%, fins que, amb la protesta, aconseguim canviar-ho. No insultem ni ens enfrontem. Aquí els enemics de la llengua estan més còmodes. Simplement, usem la nostra llengua SEMPRE. És molt interessant observar com un catalanoparlant manté el català als "entorns no normatius" (patis d'escola,  trobades d'amics, dinars o sopars, al carrer…) malgrat l'interlocutor parli en castellà. És molt cu...

De vegades toca ser conflictiu. Ahir vaig escriure un tuit sobre l'actuació del públic a la graderia. Et situo: Partit categoria cadet de preferent (14 i 15 anys) i el públic encès contra l'àrbitre. Amb raó? Pot ser sí. Potser en alguna acció.  No hi entraré De vegades em pregunto què pensarien si l'àrbitre o el rival fos el seu fill…  Què dirien llavors? És interessant el posicionament. Potser m'equivoco i no hi estaràs d'acord, però veig uns quants perfils de persones davant d'aquestes línies: Persones que llegeixen i no hi estan d'acord, però no opinen. Persones que llegeixen, hi estan d'acord i opinen posant excuses o carregant contra el que ho diu o denuncia. Persones que llegeixen i hi estan d'acord, però ataquen al que ho denuncia per,  d'alguna manera, justificar-se en la seva acció o dient que els altres fan el mateix. També tenim persones que, després de llegir-ho, hi pensen i s'adonen que són ells els que han de canviar la seva man...

Avui he llegit això i m'ha agradat: "L'amor és un misteri amb un milió d'anys d'història al voltant seu, repetit diariament a cada racó del món, però no per això menys desconegut i sorprenent  ja que sorgeix de cop, sense cap raó aparent, s'alimenta de sí mateix, creix i, en ocasions, mor tal com va néixer, sense cap raó que serveixi per aclarir per què arriba i per què se'n va, quin bressol el va acollir i a quina tomba serà enterrat." Del llibre "El Inca" de A. Vázquez Figueroa

La setmana passada va saltar la notícia:  "Aito torna a la Penya per treballar amb els joves". De seguida alguns ja deien que era per substituir el Carles Duran. Vull pensar que s'equivoquen. Hi ha tan malpensat pel món... Fa uns dies vaig acabar un llibre  anomenat "¿Por qué estàs aquí?" escrit pel John P. Strelecky.  És una història que et fa pensar en el sentit que li vols donar a la teva vida. És molt possible que moltes persones passin massa de puntetes per la vida sense tenir clar què hi fan, què els motiva, què els entusiasma, què els fa vibrar… En definitiva, què els fa sentir "plens". Val a dir que m'agrada de tant en tant llegir aquest tipus de llibres que et fan sortir del frenètic dia a dia i donar-te, regalar-te, aquest temps tan necessari per seguir amb forces per afrontar i enfrontar-te a tot el que et depara la vida. Però no volia parlar de mi. Si algú, crec modestament, té clara la resposta a la pregunta "per què estàs aquí?...