Una mica de tot

Hi ha dies que et marquen. Sovint pensem que el que ens marca són aspectes que ens afecten directament i no sempre és així. Ahir va ser un d'aquells dies que recordaré al llarg de molts anys… Els nostres alumnes havien preparat una exposició individual amb el títol "Què m'apassiona". Seure a escoltar-los i començar a emocionar-me va anar lligat. Vaig quedar gratament sorprès del què i del com. Mentre preparaven, els dies abans, la seva exposició, no havia volgut saber-ne massa. Sí que havia atès els seus dubtes i els havia intentat orientar, però, en general, no havia volgut saber de què parlarien. Volia gaudir de la sorpresa! Minuts abans de començar, es palpava un "clima" especial. Diria que estaven il·lusionats. Tenien aquell nerviosisme "interessant" davant de quelcom important… Van ser dues hores d'exposicions.  Si algú ha estat amb adolescents (i no tan adolescents), sap perfectament que mantenir la seva atenció tanta estona és gairebé im...

Sí. Avui tenia el cor dividit. M'he assegut al sofà a veure la final de la Copa de la Reina. Enèsim partit entre Avenida i Uni Girona. Tots dos equips tenen una persona que és molt especial per a mi. En un equip és a la banqueta i es diu Laura Antoja i en l'altre encara és a la pista, la Silvia Domínguez. En el seu moment, vaig tenir el privilegi d'entrenar-les.  Sí, baixetes les dues. Aquesta seria la seva primera semblança.  Teòricament el bàsquet és per als alts, però elles ho han volgut desmentir i, sempre, des de la humilitat. Sense estridències. Segona gran semblança. Han liderat els seus equips tan dins com fora de la pista, d'una manera silenciosa. Sense crits ni escarafalls. Tercera gran semblança. Les vaig conèixer de petites i avui he tancat els ulls en veure la Silvia aixecar la copa de guanyadora. Sí, he tingut un "deja vu" perquè vaig tenir el privilegi de ser al seu costat quan tant una com l'altra van aixecar la seva primera copa de campion...

Acaba el sopar.  Abraçades.  Tinc el cotxe direcció casa del Chus.  Em diu: "Gràcies per l'estona".  Somric. Li deixo caure una frase que m'enamora.  Sí. Malgrat que és d'una cançó del Julio Iglesias.  La utilitzo, potser massa sovint, però és que, quan s'arriba a una certa edat, pren molt de sentit: " La vida es fa sempre de moments, de coses que no acostumes valorar i, llavors, quan per fi te n'adones, el temps no t'hi deixa tornar". Avui ha estat un d'aquests "moments" especials. Amics especials, cançons especials,  anècdotes especials. Quan m'hi he incorporat ja estaven en plena salsa. Mentre baixava les escales, escoltava rascar unes guitarres.  Trec el cap.  L'estudi de "gravació" de l'Esteve està pletòric. El Ramon dirigint el cotarro. Quant de temps feia que no el veia. Maleït Covid. El Chus, a la bateria, portant el ritme. Es nota que està en la seva salsa. "És divendres. Deu ser cosa  del din...

    Avui he tornat a llegir aquestes paraules de Pau Casals que serveixen d'introducció a "La Brújula interior" de l'Alex Rovira. Per desgràcia, massa actuals... «Cada segundo que vivimos es un momento nuevo y único del universo, un momento que jamás volverá… ¿Y qué es lo que enseñamos a nuestros hijos? Pues les enseñamos que dos y dos son cuatro, que París es la capital de Francia. ¿Cuándo les enseñaremos, además, lo que son? A cada uno de ellos deberíamos decirle: ¿Sabes lo que eres? Eres una maravilla. Eres único. Nunca antes ha habido ningún otro niño como tú. Con tus piernas, con tus brazos, con la habilidad de tus dedos, con tu manera de moverte. Quizá llegues a ser un Shakespeare, un Miguel Ángel, un Beethoven. Tienes todas las capacidades. Sí, eres una maravilla. Y cuando crezcas, ¿serás capaz de hacer daño a otro que sea, como tú, una maravilla? Debes trabajar —como todos debemos trabajar— para hacer el mundo digno de sus hijos.»   P AU  C ASALS

Docents i entrenadors, sovint, ens equivoquem. Però, sovint també, observem com allò que diem, repetim i intentem inculcar arriba a l'interior del receptor i s'ho fa seu. Aquest és l'immens regal que ens emportem. Un regal que no es paga amb diners i que ens anima a seguir fent aquesta feina tan especial en què creiem. Veure-ho, tancar els ulls i gaudir-ho s'apropa molt a la màxima felicitat. Quin privilegi!

Comparar. Val la pena? Què en traiem? Sempre he sentit a dir, i m'ho he cregut, que no s'ha de comparar. De fet és quelcom que intento que els meus alumnes entenguin. Avui vull reflexionar-hi. Segur que no val la pena fer-ho? I si amb la comparació hi sortim guanyant? Cal que se'n parli? Quan comparar o comparar-nos? Doncs, sota el meu punt de vista, quan  la comparació vulgui buscar un punt de superació, de progressió o de millora. S'ha de buscar el punt de reflexió que ens ajudi a trobar aquesta intencionalitat. Cal fer-ho entendre a l'adolescent i cal entendre-ho personalment... Què comparo? Per què comparo? Què vull aconseguir amb la comparació? Realment és útil per a la meva progressió fer aquesta comparació? Quin ús en vull fer? Preguntes com aquestes ens poden ajudar en aquesta busca de l'excel.lència. Malauradament, la majoria de cops no busquem la comparació des d'aquest punt de vista. Em trobo, massa sovint, alumnes i jugadors, però també adults qu...

Estic en procés de reflexió després d'una setmana dura en què s'ha qüestionat la manera de portar l'equip i de tractar les jugadores. Sempre m'ha agradat aturar-me malgrat no sempre tinc prou temps per fer-ho. I aquest és un bon moment. A tots els equips, hi ha jugadors que no estan prou contents o que passen moments difícils, però quan se'm diu que és generalitzat, he de pensar-ho profundament. Sí. Quan és opinió d'un de sol és menys preocupant, perquè les realitats personals no tenen per què ser les de la resta, però quan és una opinió generalitzada, l'aturada ha de ser profunda. Hem de partir d'una premisa: Soc de sang calenta, i visc entrenaments i partits amb els 5 sentits. I sempre amb un únic objectiu: que les jugadores progressin des de tots els punts de vista: tècnic, físic i mental.  El meu caràcter és el que és i, tot i que lluito per tenir un major control, no sempre ho aconsegueixo. En el feedback de l'entrenament, el jugador i l'en...