Una mica de tot

  Acabo de corregir un control d’Història. Teòricament és un bon grup classe. Poso les notes. Més de la meitat dels alumnes han suspès. Comparo el control amb controls de 5 anys enrere. Vull comprovar si no vaig errat. Constato que és bastant més senzill. És a dir, control més senzill, notes pitjors. Francament preocupant. Alguna cosa està passant. No anem bé. Hi haurà qui dirà que ens hem d’adaptar als temps actuals; que l’ensenyament ha de canviar; que els alumnes no són com abans… I de ben segur que és cert… Em ve una pregunta al cap: en què consisteix l'aprenentatge? Sempre he pensat que jo aprenc quan assimilo, interioritzo i/o faig meu un concepte; quan soc capaç d’explicar-lo, de contextualitzar-lo i d’usar-lo correctament. Si un alumne no és capaç de fer-ho, no ha après. Evidentment, sempre ha passat que els alumnes estudien per a un examen i al cap de dues o tres setmanes han oblidat bona part d’allò que sabien. Aquí ve la feina del docent, ser capaç de mantenir viu, al ll...

Avui m'he despertat escoltant aquesta un video del Pep Marí en què enfrontava el talent amb el caràcter. I es mostrava partidari del caràcter per sobre del talent. Quanta raó té en el que explica! M'entristeix molt, com a entrenador, quan no soc capaç de fer veure a la jugadora la importància del caràcter i la mentalitat en seu dia a dia.  És molt possible que una part important sigui responsabilitat meva pel fet de no trobar la tecla que la jugadora necessitaria per poder desenvolupar aquest caràcter i mentalitat tan necessaris per arribar a donar el seu 100% en allò que està fent. Massa sovint, quan deixo d'entrenar aquesta jugadora, veig que, en la següent dinàmica, no aconsegueix canviar allò jo que intentava fer-li veure. Llavors em venen dos pensaments. El primer (que no m'agrada tenir, però soc humà) es resumeix en aquesta frase: "malauradament tenia raó". No m’agrada tenir raó en aquest tipus de pensament perquè, quan entreno, sempre vull l’explosió de...

  La Míriam és fora tot el cap de setmana. La Núria es queda a dormir a casa de l’àvia. Ha de canviar roba de Reis… L’Aina em diu: “Papa, jo vinc amb tu”. L’Aina fa 6 anys que juga i li encanta veure partits. S’hi fixa. Crec que entén el joc i li agrada tenir opinió i preguntar. La Núria va començar amb la pandèmia, per tant va començar malament. Li encanta jugar, però no li agrada veure partits. Mateixos pares, mateixa educació, dos mons diferents. Curiós, no? L’Aina em comenta el partit del cadet B i el del cadet A. I després es permet el luxe de dir la seva veient el cadet masculí preferent Té clar com ha jugat cada jugadora. Normalment l’encerta.  Me l’escolto. I és curiós perquè normalment opina, no tant sobre l’encert sinó sobre com han estat a la pista.  Opina sobre la mentalitat, sobre sensacions. Potser perquè sap com penso jo? És possible. Per això me l’escolto. Però, tot i tenir clar qui ho aconsegueix i qui no, ella no és capaç d'aplicar-ho. Curiós. I aqu...

Ja soc al llit. Les nenes dormen. Han anat a dormir amb un barreja de sensacions, totes positives.  Veure en directe el Mago Pop ja ho té això. Hi ha gent que ha criticat l’espectacle com a massa ianqui.  D’altres que si és massa curt.  I hi ha qui es dedica a buscar l'explicació, a descobrir com ho fa. Jo m’he assegut al costat de la Núria disposat simplement a gaudir, a sorprendre’m i, en definitiva, a passar una bona estona. Gairebé no he aplaudit. No sé si era perquè em queia la baba i m’havia d’eixugar; o potser perquè estava tan al·lucinat que ni se m’acudia fer-ho. No he badat boca… No podia.  No em volia, podia, perdre ni un detall. Entremig, passaven petits reportatges dels seus orígens. I ho he connectat amb l'èxit. Ja al cotxe comentàvem amb la Míriam i les nenes el secret de l’èxit i què hi ha al darrere de tot plegat. Talent?  Sort? Segurament hi intervenen. Però, per sobre de tot, s'ha de tenir un somni, un objectiu o una idea, i seguir-los. Obstac...

Acaba l’any. Un any més. Cada dia passen més ràpid? O només és una sensació meva? Any especial. Toca fer balanç. He tingut una mica de tot… Curs especial.  Últim en què soc tutor.  Des de setembre ja m’he convertit en profe ‘normal”.  Curiós perquè ho desitjava (volia baixar el meu llistó de tensió i responsabilitat després de 35 anys), però, en certa manera, ho trobo a faltar: he perdut un espai de reflexió. Serà l’últim com a profe?  Veurem. Què dir del bàsquet   Podem definir-lo com a curiós? Juny va ser un mes especial.  El cadet A eliminat. Interessant veure com no vaig tenir prou mà per dirigir un grup de jugadores que no vaig aconseguir que es convertís en un equip. Poques vegades m’ha passat al llarg de la meva carrera. Quan les veig, ara que ja no les entreno, sento una barrera difícil de traspassar. En canvi les de primer any varen fer una temporada espectacular… Misteris de l’esport. El bàsquet et dona i et treu.  Relacions, moments, re...

Fa un parell de dies escrivia un tuit sobre el que jo considerava un moment dur de l’esport: quan et quedes fora de la selecció a una setmana del Campionat d’Espanya. Vaig tenir un parell de respostes molt correctes en les quals es qüestionava que aquest fos un moment dur perquè és incomparable a una lesió aspecte que sí que és dur de veritat per a un esportista. Aquesta resposta, amb la qual estic força d’acord, m’ha animat a escriure aquestes paraules.  És evident que no es pot comparar una lesió greu amb el fet de no poder estar en una selecció, però anem a pams. Un dels aspectes que em semblen bàsics en la vida és posar-se objectius perquè ens ajuden a “ordenar-nos” i organitzar-nos. Per a un jugador de 15 anys, que té qualitat i que és convocat a una preselecció, em sembla una bona opció posar-se com a objectiu anar passant els diferents talls per estar al final entre els 12 escollits.  Passen els mesos i l'objectiu es va cumplint i vas passant els talls. I, quan tot apun...

24 hores després. Llegeixo un tuit amb una foto en què s'hi veuen tres trofeus. Miro enrere. Tres mesos amb moments realment difícils i complicats.  Fins i tot, havent de fer una aturada. Crítiques al temps de joc o a determinades idees i/o exigències.  Alguna jugadora que baixa del tren.  Però treballen molt i vull pensar que creuen en allò que fan. Dubtes?  Pocs.  Consciència tranquil·la.  Cada dia repasso mentalment el que he fet i el que proposo al grup i a les jugadores. Intento canviar allò que no m’agrada o que potser no faig/fem prou bé. Errors? Molts. Segur. La idea sempre és analitzar-los i aprendre d’ells. Bitxo rar? També segur… Crec en les meves jugadores.  Soc molt conscient de les seves limitacions.  Més que ningú.  Però no renuncio a fer-les treballar per millorar. Quan analitzo les seves limitacions, tinc dues idees clares: exigir-los per tal que cada dia tinguin més recursos; i amagar les seves mancances dins d’un joc global...