Una mica de tot

Ahir vaig començar a llegir un llibre que em van recomanar: "La libreta" del Xesco Espar. No puc opinar, encara, sobre el llibre, però acabant el primer capítol han sortit dos conceptes sobre els que volia reflexionar: la "frustració" i l'ambició… En el primer no m'hi entretindré gaire, perquè em vull centrar en el segon. Tan sols diré que la frustració, des del meu punt de vista,  apareix quan no has mesurat bé l'objectiu i, davant la primera dificultat, abandones. Si tu has mesurat bé l'objectiu i no abandones i segueixes treballant, però, malgrat tot, no aconsegueixes aquest objectiu marcat, pot existir tristesa, però no frustració. Sé que és molt simple el que he escrit i que dona per molt més...  Un altre dia m'hi posaré… Anem pel segon. Quan he llegit el que ens diu Xesco Espar sobre l'ambició, m'ha vingut al cap un nom: Laura Antoja. El Xesco uneix la paraula ambició a una paraula que, de vegades, utilitzem poc: agraïment... Vaig c...

Ara he acabat de veure l'enèssim partit entre Uni Girona i Avenida de la Lliga Femenina de bàsquet. Després d'un partit igualat, amb una part dominada per cada equip, ha guanyat Avenida… Res a comentar...un partit com molts altres, evidentment amb sensacions diferents per al guanyador i el perdedor. Però no volia parlar del joc ni del resultat. Ja anava a treure el partit quan han entrevistat la Silvia Domínguez. Li han demanat que expliqués com se sentia físicament i ella ha dit que feia dies que no podia entrenar pel dolor que tenia. Que es limitava a jugar per ajudar el seu equip, "enganyant" el seu cos… De fet, fa uns dies la vaig felicitar per la seva classificació per a la Final 4 de l'Eurolliga i la seva resposta va ser "poc he ajudat jo". Una paraula tan sols em mereix: admiració. Algú pensarà que hi ha molts jugadors que ho fan i ho han fet. I tenen raó. Però la Silvia té 34 anys, ho ha guanyat tot i està davant d'una Final 4 de l'Euroll...

  Sempre he pensat, i ho he deixat escrit alguns cops, que som la suma del que hem viscut. I dins d'aquesta suma no podem oblidar-nos de la música. La meva relació amb la música comença amb els concerts d'en Lluis Llach i el Ramon Muntaner al Casal d'Alella. Després vindria la Dharma amb les caminades d'anada i tornada pel Camí del Mig fins a Premià…. Però les tardes d'estiu a Fontanills 45-47 em van portar a conèixer nova música: Who, Free, Genesis, Pink Floyd… Ara bé, n'hi ha una que em va captivar per sobre de tots: la de Supertramp. Si hi ha dos músiques que han marcat la meva vida de manera constant són la de Lluís Llach i la de Supertramp.  Ben diferents, però, dins meu, es van complementar perfectament… Avui em ve de gust parlar de Supertramp. Aquesta setmana he acabat de llegir "Huellas de vagabundo. Una historia de Supertramp" de l'Abel Fuentes. És un llibre interessant per a aquells per als que la música de Supertramp ha estat i segueix e...

Estic acabant de llegir "Huellas de vagabundo. La historia de Supertramp" (recomanable per als que Supertramp és quelcom més que un grup de música)...  He aturat la lectura per compartir una frase del Bob Siebengerg, aplicable a tot allò que fem en el nostre dia  a dia:  "Les sensacions que experimentes després d'una bona actuació et fan poder caminar pel carrer amb el cap ben alt. No hi ha res igual que això" Si apliquéssim aquesta màxima a allò que fem, el món seria millor... Anthony de Mello ho expressa més profundament, però això serà en un altre moment...

Avui em "toca"compartir això. M'entristeix profundament cap on estem portant el món... Les xarxes són una gran evolució en la possibilitat de conèixer/compartir informació, sensacions, comunicació...però també és un canal important per desvirtuar-ho tot plegat. Fa unes hores he penjat, en aquesta pàgina,  un text que m'ha arribat, fent un error important: no he buscat la font per tal de saber si era fiable. Era una suposada carta del periodista i acadèmic uruguaià Leonardo Haberkorn amb què s'acomiadava del món educatiu, frustrat i decebut. La carta està manipulada i descontextualitzada. És cert que el fons del que ell volia transmetre es manté bastant fidel, però és evident que m'he equivocat a l'hora de presentar-la sense haver buscat el seu origen. A continuació deixo un enllaç per tal que es pugui llegir l'origen i la manipulació que se n'ha fet. https://verne.elpais.com/verne/2018/11/11/articulo/1541931254_806173.html L'article en qüestió ...

  Portava uns quants dies intentant interioritzar detalls, aspectes, idees, que m'ajudin a millorar la meva tasca d'educador. Estava en aquestes reflexions quan vaig fer una aturada per escriure sobre una festa d'aniversari... Tinc molt clar que no és gens fàcil educar. No sempre arribes a tots els alumnes de la mateixa manera.  No és gens fàcil saber utilitzar el llenguatge adequat (tant verbal com gestual) per a cadascun d'ells. És cert que moltes vegades el moment en què tens l'oportunitat d'incidir en ells no és el millor per tal que siguin capaços d'assimilar allò que a tu t'agradaria.  De totes maneres, sempre he pensat que allò que reben i/o escolten va agafant forma d'alguna manera dins seu i acaba reflectint-se al cap d'uns anys. Però educar té dos problemes afegits…  Què transmetre? I com transmetre-ho? Començo pel segon… Es fa evident que la paraula és un element potent, però també ho és que l'excés de paraula acaba avorrint al rec...

  Feia  uns quants anys que no entrenava un equip amb reals possibilitats per competir amb els millors. Ahir vam aconseguir una bona victòria. El Barça és un gran equip, potser el millor de Catalunya. Això em va portar a penjar una fotografia amb les cares de les jugadores després del partit i, com no, ha portat reaccions interessants. Tot plegat m'ha fet escriure aquestes línies. Aquests últims dies m'he dedicat a mirar unes xerrades del Toni Nadal (entrenador del Rafa Nadal) que m'han fet reflexionar molt per entendre o intentar entendre la realitat de la competitivitat… Certament el fenòmen Nadal és tota una lliçó de vida. S'han de mirar les xerrades (tot penjat a youtube).  Tal com diu el Toni (i és una idea que fa molts anys que tinc clara i intento inculcar als meus jugadors) el tenis -l'esport en general - és la vida en petit format. Últimament he reflexionat molt sobre l'èxit i sobre els objectius, i en l'esport - com en la vida- es fa molt evident q...

No sé com hi he anat a parar… He llegit un article sota el títol de "Feminismo radical" de Coral Herrera. https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=2017154284971501&id=689417404411869 L'article és contundent.Quin debat! Radicalisme mai,  generalització mai, ús incorrecte d'avantatges mai… Ahir va ser el dia dedicat a la dona.. Com no podia ser d'altra manera, el vaig tractar a classe… Vaig llançar una pregunta provocadora. Ha d'existir aquest dia? Un munt de mans aixecades per dir que sí, que clarament havia d'existir per reclamar, protestar, reivindicar una realitat palpable...però, sospitosament, n'hi va haver que van callar…  I és que la realitat és clara en el jovent, tal com passa amb els adults: no tothom observa, veu i viu la realitat de la mateixa manera. Però també va sortir un concepte interessant. Una noia va comentar que, malgrat algun dia s'aconsegueixi aquesta igualtat,  era bo mantenir aquest dia per recordar que havia hagut mo...

Fa dies que havia d'escriure aquestes línies, però no sabia ben bé com expressar el que vull dir. Sóc una persona que sent molt profundament les arrels. Aquells moments, aquelles persones i aquells espais que han format part de la meva vida sempre els porto molt presents dins meu. Tinc records molt especials, evidentment, de la meva família i també dels meus amics. Malauradament ja no estan entre nosaltres algunes persones importants de la meva vida. Però també tinc records molt especials de Mestres Villà 17, Sant Felip 65, Madrazo 107 o de la Melibea i del Casino. Tots aquests llocs han format part de la meva vida en major o menor mesura. I ja no hi són tal i com els vaig viure. També m'emociona recordar Espot, el Saurat i els Encantats, de tota manera aquí encara hi puc anar… Però aquesta setmana he rebut una sotragada important: la Meva Escola està acabant-se tal com jo la vaig conèixer. SAFA deixarà d'existir com a tal… Tanco els ulls i recordo la seva façana, el pati i...

Demà és un dia especial... Fa pràcticament un any que el nostre "estimat amic" COVID ens obligava a aturar la competició. Per fí, demà uns pocs privilegiats podrem tornar a gaudir de la competició. Se'm fa estrany. Fins i tot estic nerviós. No me'n sé avenir que tornaré a dirigir un partit... Sento una immensa alegria per les meves jugadores que han estat treballant en un projecte il.lusionant.  Han estat mesos complicats, amb aturades, amb frustracions...  No podem oblidar que són adolescents que han apostat fort per fer un esport competitiu renunciant al seu temps lliure, als amics, a la vida que tenen moltes persones de la seva edat. He de dir que n'estic orgullós i em motiva especialment ajudar-les a créixer i a assolir els seus reptes i objectius... Dit això, no vull passar per alt la, sota el meu punt de vista, incoherent decisió de no permetre que els més petits puguin jugar mentre es permet que els majors de 16 anys sí que ho puguin fer. Sincerament no ent...

La setmana passada vaig tenir el privilegi de rebre un agraïment en la meva feina d'educador. Em van demanar participar de l'aniversari d'un exalumne encara que fos telemàticament (és el que té el nostre "amic" COVID)... i em va produir una especial satisfacció. A tots ens agrada que, de tant en tant, ens felicitin i/o ens reconeguin allò que suposadament hem fet bé, i aquesta va ser una manera maca de fer-ho. He de dir, abans de continuar, que jo no sóc massa donat a l'elogi fàcil i és quelcom que se'm recrimina i no sense raó. És quelcom que he de millorar… Línies abans utilitzava la paraula "suposadament" perquè, de vegades, felicitem o ens feliciten no perquè,  objectivament, haguem fet quelcom bé, sinó perquè es creu que aquella felicitació servirà per motivar i elevar l'autoestima del que la rep. Estic convençut, i així ho escriuen els experts, que rebre una empenta o un suport positiu ajuda les persones a creure més en sí mateixos. M...