Una mica de tot

Ferran ha deixat el Barça.  Després d’una temporada complicada i d’un estiu convuls, ha decidit forçar la seva sortida  No sé si Flick volia la seva marxa, però crec, sincerament, que no. Però aquestes línies no pretenen parlar d’això. Ferran és un jugador discutit i crec que ell no ha fet res per evitar-ho. Dit això, em sorprèn les anàlisis que es fan de Ferran i de molts altres jugadors. Es fan valoracions externes dels jugadors sense tenir present, d’entrada, dos aspectes que crec que són cabdals.  D’una banda, crec que no es té en compte el procés evolutiu de cada jugador i què se li demana des de la direcció esportiva i, d’altra banda, el context on juga cada jugador. M’explico. Un entrenador sap (o hauria de saber) què necessita i vol de cada jugador. I això, sovint, no es veu des de fora, perquè falta informació.  Em puc equivocar, però crec que Flick valorava molt la feina de Ferran, tot i que, de ben segur, es posava dels nervis quan fallava ocasions manifes...

Comença una nova temporada per a un munt d’equips i esportistes. I, com cada temporada, aquesta també genera il·lusions i reptes que, en alguns casos, es veuran recompensats i, en molts d’altres, quedaran diluïts. És el preu que comporta qualsevol activitat que porta implícita expectatives. Però, quan parlem de reptes i il·lusions, cal diferenciar de què parlem, perquè no és el mateix parlar d’un equip professional en què es mouen molts diners, d’un equip amateur que juga per passar-ho bé, d’un equip de formació en una lliga competitiva amb reptes de resultats importants o d’un equip de formació amb expectatives molt menys ambicioses. I, si hem parlat d’equips, també ho hem de tenir present en els jugadors,  els quals també podrien distingir les mateixes (o similars) categories esmentades per als equips. Cal ser, però, molt curós a l’hora de posar reptes i/o objectius perquè ens podem passar de frenada i que siguin impossibles d’assolir o posar-los tan senzills que no representi ma...

Ahir nit, a la platja de La Caleta a S. Vicenç de Montalt, actuava Sopa de Cabra en el marc de la gira de 40 anys de la banda. Vaig gaudir molt del concert. Feia molts anys que no els veia en directe. En ple concert, van presentar una cançó del 2002 (“Seguirem somiant”) que havien escrit en honor de Joan Cardona, el seu guitarrista, mort de càncer ara fa 24 anys. El missatge d'en Gerard Quintana va ser molt clar: tots tenim algú que ja no hi és i que ens segueix “visitant” en el nostre dia a dia. A cadascun d’ells va dedicada aquesta cançó. I vaig pensar en el meu “amic” J. Carles, que ens va deixar ja fa massa temps. I hi vaig pensar perquè dilluns començo la meva temporada número 44 consecutiva com entrenador i, com he fet en cadascuna d’elles, “segueixo somiant” i segueixo lluitant en allò i per allò en què crec. I aquest sempre va ser un somni que compartíem en Jota i jo temporada rere temporada. Ha estat un estiu de molta reflexió, de molta lectura i de molta introspecció que ...

Em ve de gust escriure una mica sobre el moment polític i social que estem vivint. Segur que crearé controvèrsia perquè n’hi haurà molts que em llegeixin que no estaran d’acord amb mi. Llegeixo contínuament tuits sobre AC. Alguns l'ataquen i altres la defensen.  Que si són d'extrema dreta, que si són populistes, que si són l’única alternativa válida per a Catalunya…, que si la Sílvia Orriols és l’única líder política de Catalunya, que si només té façana i prou. Mentre passa això, hi ha un deteriorament constant a Catalunya. I què fan la resta de partits polítics? Doncs molt senzill: Res (l'últim escàndol en el tema PISA parla per sí mateix) Mentrestant, AC va creixent. És bo això? Sincerament, ni idea. Per què? Doncs perquè no sé ni cap on volen anar, ni tampoc cap on volen anar la resta de partits. Per què creix tant AC? Home, aquí sí que tinc resposta. És obvi, no? Amb el que estan fent la resta de partits i amb el deteriorament progressiu de Catalunya, els ho posen en sa...

Avui, sí. Avui, acabo, “oficialment”, la meva vida laboral. 65 anys de vida, més de 40 dels quals els he dedicat a exercir de professor i entrenador. Mirant enrere, amb els meus encerts i errades, sento que, en general, he gaudit de les meves dues passions. Hi ha hagut moments molt difícils, al costat de moments molt especials i emotius. I és que la vida és això. Som allò que hem viscut, som allò que hem compartit i som allò que ens han aportat aquells que ens acompanyat al llarg dels anys. De tothom he après, de manera conscient o inconscient. I, tot allò que he après, m’ha servit per créixer i avançar. De ben segur que també he fet mal a algú, però espero que, en el còmput final, la balança es decanti a favor d’aquells que em recordaran amb un somriure als ulls. Sí, perquè, en aquests més de 40, anys he tingut companys, alumnes i jugadors que m’han hagut de "patir", però als que espero també haver aportat quelcom que els hagi ajudat a desenvolupar-se en aquells àmbits que h...

                                      Cambray, 10 d'abril de 2026 Són les 19.45h i ja toca. Volia ser-hi a les 20h i em sembla que faré tard. Ha passat massa temps des de l’últim sopar.  Haurem de fotre-li canya al Mariscal. Si no vaig errat serem 26.  No està malament, oi? Després de tants anys, ens mantenim al peu del canó, amb ganes de trobar-nos, molts d’aquells nens que el 1978 vam deixar de ser companys de classe. Cert que no tots vam fer tota la “cursa” junts. Uns van venir més tard i altres van marxar abans, però tots vam ser i, seguirem sent, companys de classe. L’escola ens va unir i, fins i tot, aquesta companyonia, en molts casos, ha esdevingut amistat o família. I hi ha una altra fet curiós i és com han canviat les relacions entre nosaltres al llarg dels anys.  Hi ha hagut “retrobaments” i consolidacions de relacions, gràcies, per exemple, a l’esport i la música. I ...

Ara toca educació. Ahir era Renfe. Abans d’ahir, sanitat o infraestructures. De manera recurrent, immigració. Fa uns anys teníem CiU, després PSC, Tripartit, Junts o ERC. Ara ens havia de salvar el PSC perquè Espanya i Catalunya tenien governs del mateix  color.  Últimament treu el cap AC i els matxaquem perquè diem que són d’extrema dreta. Mentrestant, Catalunya es va deteriorant. Els que vivim a Catalunya, independentistes o no, veiem com, cada dia que passa, tot va empitjorant. Tenim serveis i infraestructures que no estan preparades per la quantitat de ciutadania que avui viu a Catalunya. I anirem a pitjor.  I no perquè els socialistes ho facin pitjor que els independentistes.  I si mana VOX o PP, tampoc canviarà res. Si Silvia Orriols convenç els catalans de votar-la, tampoc canviarà res. Per què? Doncs molt senzill.  Perquè això no va de sigles ni de partits. Això no va d’ideologies com tampoc va d’immigració.  No va de nacionalismes. Va d’economia, v...

 Avui em vull fer meves les reflexions d'un amic i professor de les Escolàpies de El Masnou. En Lluis ja porta més de 30 anys exercint com a professor i val a dir que els seus alumnes, al llarg dels anys, l'han valorat de manera molt positiva, i això no és gens fàcil d'aconseguir. El meu germà, que és un gran amic seu, em va enviar ahir aquestes reflexions que en Lluis va escriure aprofitant les Festes de Nadal. Les comparteixo tal com ell les va escriure: "Reflexiones docentes Llevo casi tres décadas en aulas de secundaria enseñando biología y ciencias naturales. He visto metodologías “revolucionarias” convertirse en modas pasajeras. He formado a profesores en prácticas. He explicado contenidos que no tocaban y he decidido no seguir libros que otros aplicaban sin cuestionarlos. Si pudiera hablar con mi yo de primer año, con ese profesor recién estrenado que creía que dar mucho temario y exigir mucho era sinónimo de ser buen docente, le diría esto: No construyas tu car...

 El camí des del Maresme (primer des del Masnou i ara des d’Argentona) és llarg, però, una vegada arribes a La Pobla, ja hi has posat un peu al coll. Ara bé, hi ha tres moments especials que et marquen que “ja hi ets”: creuar els Collegats, el túnel de Llavorsí i el gir a la dreta a tocar del pantà de la Torrassa on s'inicien els últims 7 kms. Revolts, càmpings, valls i muntanyes t’hi van acostant i, de sobte, l’última recta… Tot ha canviat i res ho ha fet. Tot té un punt més de modernitat, però s’ha sabut mantenir aquell aire especial que els Villà li vam saber veure a principis dels 60 del segle passat.  Sí, ja fa gairebé 60 anys que Espot és com la la nostra segona llar. Al final de la recta, hi ha el Saurat, majestuós i entranyable com sempre.  Primer, el Silvio i la Conxita, després el Toni, i ara la Silvia ho han fet possible. Magnífics amfitrions. I és que el Saurat té quelcom de familiar. Tantes hores passades de petits al seu jardí! Hi “exposàvem” a la gespa tant...

El Madrid, campeón. No es lo que quería. De hecho, no quería ni que llegara a la final. Hubiera firmado una final Unicaja contra Valencia o Tenerife. Para mí (junto a Canarias y Manresa) los equipos que han jugado mejor baloncesto esta temporada. Pero - y aquí me van a llover críticas- el Madrid ha demostrado ser el mejor. Se dirá que los arbitrajes les han favorecido; se dirá que con el presupuesto que tienen todo es más fácil; o se dirá que han tenido suerte en determinados momentos. Y no dudo que esto sea así. Pero, a parte de esto, y muy a pesar de los que no son madridistas (entre los que me incluyo…tampoco soy barcelonista), el Madrid ha desarrollado un baloncesto muy completo y ha sido claramente superior a sus rivales en la mayoría de registros. Y lo ha hecho desde una concepción del baloncesto en el que el binomio base-pívot ha hecho buena aquella consigna tan antigua que decía que, alrededor de un buen base y un buen pívot, se puede construir un equipo ganador. Y el Madrid ya...

Avui, 13 de juny, he tancat un nou episodi de la meva vida d’entrenador. M’he acomiadat de les “meves” peques, les “meves” preminis. Ha estat un any especial.  Molt especial. Recordo el primer entrenament, ara fa gairebé 12 mesos.  Vaig trencar, literalment, tot allò que havia planificat.  Després de 40 anys de no entrenar peques-peques, no sabia per on començar… Avui, després d’un any mal comptat de feina, marxo content, satisfet i orgullós de l’evolució individual i col·lectiva de les nenes. La Carla i l’Aina m’han ajudat i han fet de “germanes grans”...  A mi, segurament, em veien massa “llunyà”. Les famílies m’han deixat fer. Segur que no totes han “comprat” totalment allò que feia i decidia, però és sabut que mai plou al gust de tothom i, d’alguna manera, és lògic  Si he de posar una nota a l’experiència, no tinc cap dubte que seria un excel·lent.  M’ho he passat bé, molt bé.  Han millorat tècnicament, han competit contra les millors de Catalunya ...

Ahir vaig anar a dinar amb dues excompanyes de feina, educadores com jo, i, mentre gaudíem d’unes precioses vistes al mar, parlàvem de les sensacions d’un mes de juny diferent.  Un mes de juny sense notes, reunions, avaluacions o graduacions. A la conversa, va apareixer la meravellosa pel·lícula que dona nom a aquestes línies. I, pensant en tot plegat, aquest matí llegia els textos que vaig escriure fa uns mesos quan em vaig jubilar. Per què?  Doncs no ho sé. Potser curiositat.  El cert és que, quan repasses textos (o fotografies i converses), t’adones que cada moment té la seva realitat i que aquesta realitat s’ha de viure tal com és, perquè mai saps com serà el proper moment o la propera realitat. I he decidit veure la pel·lícula.. La realitat de la tasca del mestre, lluitant contra (i amb) les diferents realitats de cada alumne - i de cada família -, al costat de la realitat del moment que ens toca viure, queda palesa en el dia a dia de l'Antoni Benaiges. Els diferents...

Avui m’he llevat amb una idea al cap. Em ve de gust relacionar la meravella de final de Roland Garros amb la problemàtica de l’esport de formació. I és que X (ex twitter) va de bòlit amb tot allò relacionat amb el bàsquet (esport en general) de formació. Quan veus jugar Sinner i Alcaraz o Lamine i Curry, si ets un pare/mare (flipat o no) a  qui agrada l’esport i que té algun fill/filla que ho fa una mica bé, pots pensar que potser arribarà a ser com ells. I, si ets un entrenador d’un equip (bo o de segona fila), et planteges que el teu equip pot jugar com PSG, Barça, Warriors o Fenerbahce. Llavors és quan tot se surt de mare… El pares ens creiem allò que ens expliquen, i els entrenadors treballem només per guanyar. Qui i com s’atura? Simplement amb sentit comú. Tothom ha de tenir clar qui és, on és i on vol (pot) jugar.  I aquí rau la dificultat. On ha de jugar el meu fill/filla? Per què? Què em dona el club del meu poble o barri? Al meu fill/filla ja li està bé? Gaudeix? Vol ...

En esta vida todo acaba. Y es bueno que así sea. Sería insoportable que las cosas duraran eternamente, por buenas que sean. Ley de vida. Remontémonos al pasado. Primavera de 1999. Yo estaba de director técnico en el UB Barça y me hablaron de una niña pequeñita de Montgat que lo hacía bien.  Intenté informarme y me dijeron que sí, que estaba bien, pero que no tenía recorrido porque era demasiado bajita. Sin embargo, la fichamos. Temporada 2000-2001. Entreno el infantil y empiezo a trabajar con ella. Hacía ya varios años que entrenaba al máximo nivel y había tenido la oportunidad de dirigir jugadoras como Laura Antoja o Núria Martínez, entre otros. Pero esa niña desprendía algo especial. Entrenaba bien, pero, por encima de todo, miraba, observaba, devoraba información y aprendía. Sí, siempre miraba. Y percibía. Intuía. Sabía lo que pasaba en su entorno. Podría contar mil y una anécdotas de ella. Pero, para ser breve, diría que tenía una virtud que, en el día a día, y creo que más aún...

En aquesta vida tot s’acaba. I és bo que així sigui. Seria insuportable que les coses duressin eternament, per bones que siguin. Llei de vida. Remuntem-nos al passat. Primavera del 1999.  Jo estava de director tècnic a l'UB Barça i em van parlar d’una nena petiteta de Montgat que ho feia bé. Vaig intentar informar-me i em van dir que sí, que estava bé, però que no tenia recorregut perquè era massa baixeta. Malgrat això, la vam fitxar. Temporada 2000-2001.  Agafo l’infantil i començo a treballar amb ella.  Ja feia uns quants anys que entrenava al màxim nivell i havia tingut l’oportunitat de dirigir jugadores com la Laura Antoja o la Núria Martinez, entre d’altres. Però aquella nena desprenia quelcom especial. Entrenava bé, però, per sobre de tot, mirava, observava, devorava informació i aprenia.  Sí, sempre mirava.  I percebia.  Intuïa.  Sabia què passava al seu entorn. Podria explicar mil i una anècdotes d’ella. Però, per ser breu, diria que tenia una ...